Sona el despertador, cap a les 8h del matí, però abans sentim com piquen a la porta les dones que porten l’hostal. Com que ja havíem pagat el dia anterior tot i fins i tot l’esmorzar, doncs toca aprofitar-ho. Ens foten un esmorzar que era truita de formatge amb una mena de pernil i mantega… no feia molt bona pinta la veritat, però cap a dins!!
Ja ens posem en marxa molt d’hora! Potser el dia rècord! Al cap de 3km ens trobem la frontera de Sèrbia amb Montenegro; el control per sortir de Sèrbia és bastant cutre, estan els policies a la mateixa carretera parant el tràfic i demanant els passaports.
Continuem i ens trobem el control per entrar a Montenegro; aquets ja tenen caseta, però res de l’altre món, algo bastant cutre també. La veritat és que teníem una mica de dubte amb Montenegro ja que els nostres amics del gobern d’Ejjpaña em sona que no reconeixien a Montenegro com a país. Res, cap problema, en aquets països quan veuen que tens passaport europeu no et posen problema.
Ja som dins de Montenegro! Òbviament és igual en quan a vistes que Sèrbia ja que estàvem passant per les mateixes muntanyes, però els poblats i les zones canviaven, es veia potser una mica més pobre però es veia també que estaven en ple progrés.
Seguim la carretera que travessa tot el país, i de fet la principal, molt guapa!! El problema potser que al ser la principal hi ha molt tràfic, molts camions, però el paisatge és collonut!
Els quilòmetres es fan molt més llargs, hi ha molta curva molts sots, cotxes camions, etc, i Dubrovnik cada cop ens sembla que està més lluny. De mica en mica la geografia del país va canviant ja que baixem de les muntanyes direcció la costa, la calor apreta i la gent també, aquí ja es veu més pasta.
La costa de Montenegro és molt maca! La seguim direcció nord cap a Croàcia, molta molta curva! Tanta, que hi ha una part on la muntanya es separa hi ha mar i tens dos opcions o bordejar-ho tot que són 30km o agafar un ferry que val 1,50€.
Arribem al puto ferry i no teníem ni un euro, de fet no em pogut ni dinar a Montenegro ja que a cap lloc acceptaven Visa; òbviament al ferry tampoc. L’opció és bordejar tota la muntanya i arribar a l’altre zona. Com deia abans 30km però molt llargs, una carretera de doble sentit més estreta que un cotxe, això si molt maca, tot el rato a línia de mar, 1h per arribar a l’altre banda.
La frontera amb Croàcia, res, poca cosa passaports i res més, ja som dins! Ara queden només 50km, i per carretera que està prou bé. El cul ens aquets moments és la continuació del seient de la moto, quin maaaal!! Parem un moment a la ciutat, a Dubrovnik treiem diners amb la moneda d’aquí, Kunas i a buscar el càmping que està a 2km de la ciutat. De tots els càmpings que em passat per aquest viatge aquest és el que més gent hi ha amb diferència!
Busquem el lloc on posar-nos, i muntem les cadires i la taula i a buscar unes birres! El Jurdan ja fa migues al cap de res amb un motero que tenim just davant. Un noi alemany, que va amb una Honda Africa Twin que ja porta un parell de dies per aquí. Res parlant i parlant ens fotem unes quantes birres i sens fan gairebé les 11 de la nit, collons no em sopat!
Per sort trobem una pizzeria que encara ens deixaven sopar, després de trobar bastants llocs on ens deien que la cuina ja estava tancada.. Poca història més i a dormir que estem fets caldo!